Amb la generalització d’internet i de les TIC, la comunicació ha patit un clar procés de transformació. Hem passat a parlar de comunicació com a un procés unidireccional a un de multidireccional. Es tracta d’un model on cada receptor pot esdevenir agent actiu, aportant respostes i missatges a la informació rebuda. Per això aquest nou paradigma em porta a qüestionar la validesa actual de la teoria comunicativa de Lasswell. El model de Lasswell reprodueix la comunicació com a un procés de transmissió lineal d’un missatge que és transmès del emissor al receptor. Implica un procés assimètric on l’emissor és un agent actiu i el receptor un de passiu. Aquest model comunicatiu respon a uns trets característics bàsics: aïllament, és a dir, falta d’interactivitat entre emissor i receptor; unidireccionalitat, no es produeix diàleg i assimetria dels rols, rol actiu (emissor) front rol passiu (receptor).

Tenint en compte aquestes tres característiques, la teoria de Lasswell ja no explica el model comunicatiu actual. Per què? Les evidències són força clares i és que en el nou paradigma es produeix interactivitat, en conseqüència sorgeix el diàleg entre emissor i receptor, i aquest desdibuixa les diferències entre els dos agents. Es produeix un intercanvi de rols (on el receptor esdevé agent actiu).

El model de Lasswell em serveix per il.lustrar que s’estan desdibuixant les fronteres entre emissors, entesos com els periodistes professionals, i els receptors, la resta de la societat. Avui en dia, gairebé tots podem accedir a la xarxa, fer el nostre blog i posar a la disposició de la societat la informació que vulguem, notícies actuals, opinions, crítiques… ens transforma això en periodistes? En aquest últim temps es parla molt del naixement i auge del periodisme ciutadà, així com també de les amenaces que aquest pot representar pel periodisme tradicional. Però existeix realment el periodisme ciutadà?

És cert que els ciutadans, a través dels mitjans socials ens hem apropiat de la informació (s’ha produit un procés de socialització de la informació) i que ja no ens conformem en rebre informació i callar, ara volem participar del procés, volem oferir la nostra pròpia opinió, crear notícies i continguts. Però no crec que això ens transformi en periodistes ni soposi una amenaça per la disciplina tradicional, sinó que es tracta d’una qüestió que reformula la definició i base del periodisme tradicional (intrínsec a la disciplina). El periodisme actual es transforma en diàleg i els professionals han d’adaptar-se a aquest nou model i explotar les oportunitats que se’n desprenen. Però no oblidem que la informació és poder i amb el nou paradigma els mitjans perden el control absolut que tenien sobre la informació (que ara passa també a mans dels ciutadans). Potser és això el que tem el periodisme tradicional? Por a perdre el poder?