Amb la generalització d’internet i de les TIC, la comunicació ha patit un clar procés de transformació. Hem passat a parlar de comunicació com a un procés unidireccional a un de multidireccional. Es tracta d’un model on cada receptor pot esdevenir agent actiu, aportant respostes i missatges a la informació rebuda. Per això aquest nou paradigma em porta a qüestionar la validesa actual de la teoria comunicativa de Lasswell. El model de Lasswell reprodueix la comunicació com a un procés de transmissió lineal d’un missatge que és transmès del emissor al receptor. Implica un procés assimètric on l’emissor és un agent actiu i el receptor un de passiu. Aquest model comunicatiu respon a uns trets característics bàsics: aïllament, és a dir, falta d’interactivitat entre emissor i receptor; unidireccionalitat, no es produeix diàleg i assimetria dels rols, rol actiu (emissor) front rol passiu (receptor).

Tenint en compte aquestes tres característiques, la teoria de Lasswell ja no explica el model comunicatiu actual. Per què? Les evidències són força clares i és que en el nou paradigma es produeix interactivitat, en conseqüència sorgeix el diàleg entre emissor i receptor, i aquest desdibuixa les diferències entre els dos agents. Es produeix un intercanvi de rols (on el receptor esdevé agent actiu).

El model de Lasswell em serveix per il.lustrar que s’estan desdibuixant les fronteres entre emissors, entesos com els periodistes professionals, i els receptors, la resta de la societat. Avui en dia, gairebé tots podem accedir a la xarxa, fer el nostre blog i posar a la disposició de la societat la informació que vulguem, notícies actuals, opinions, crítiques… ens transforma això en periodistes? En aquest últim temps es parla molt del naixement i auge del periodisme ciutadà, així com també de les amenaces que aquest pot representar pel periodisme tradicional. Però existeix realment el periodisme ciutadà?

És cert que els ciutadans, a través dels mitjans socials ens hem apropiat de la informació (s’ha produit un procés de socialització de la informació) i que ja no ens conformem en rebre informació i callar, ara volem participar del procés, volem oferir la nostra pròpia opinió, crear notícies i continguts. Però no crec que això ens transformi en periodistes ni soposi una amenaça per la disciplina tradicional, sinó que es tracta d’una qüestió que reformula la definició i base del periodisme tradicional (intrínsec a la disciplina). El periodisme actual es transforma en diàleg i els professionals han d’adaptar-se a aquest nou model i explotar les oportunitats que se’n desprenen. Però no oblidem que la informació és poder i amb el nou paradigma els mitjans perden el control absolut que tenien sobre la informació (que ara passa també a mans dels ciutadans). Potser és això el que tem el periodisme tradicional? Por a perdre el poder?

Em genera curiositat la manera com les persones, a través de les xarxes socials, venem el nostre jo a la resta de la societat. Sí, he dit vendre, i és que jo sóc dels que pensa que les xarxes socials són un mitjà per promocionar la nostra persona davant la societat que ens envolta. Passem hores davanat l’ordinador, conectats al Facebook, Tuenti o MySpace, pengem fotografies nostres, del nostre dia, els nostres amics, viatges… ens fem admiradors de grups i personatges públicament, i fins i tot diem què fem o pensem a cada moment. No importa que els 500 amics que tenim al facebook, sàpiguen què he menjat avui per dinar, a quina hora he entrat a classe o si m’acabo de llevar. Millor! Així els meus amics (se’n pot dir amics a aquells qui ni tant sols et saluden pel carrer? Aquells Aquells amb qui no has creuat mai més que dues paraules seguides? Aquells a qui no has vist mai cara a cara?) estan al dia de la meva vida.

Creem la nostra personalitat (només digital?) amb les xarxes socials, a partir de la condensació d’imatges i petits pensaments i gustos expressats en públic. D’aquesta manera configurem el nostre jo ideal, projectem allò que volem ser i ho mostrem als altres. L’objectiu de tot això? Promocionar-nos. Com si es tractés d’un anunci publicitari, nosaltres també volem agradar a l’audiència, però per aconseguir-ho, abans hem de ser capaços de captar la seva atenció, ja sigui a través de la creativitat (un perfil de facebook molt original) o de la saturació de missatges (moltes i constants publicacions al facebook).

Equiparem el nostre jo amb un producte? No vull semblar extremista, però en certa manera, podem dir que el nostre jo també es mou en unmercat de lliure competència, per això necessitem posicionar-nos, delimitar allò que volem ser (i el que no també) i comunicar-ho a la resta de la societat. I igual que succeeix amb la moda dels productes light (tots acaben buscant un posicionament similar) les persones també seguim les modes. Potser per això tots volem ser (o només semblar?) extrovertits, populars (que creixi la llista d’amistats!), divertits, dinàmics…?

En definitiva, crec que a partir del nostre nostre perfil en les reds socials podem arribar a mitificar el nostre jo (i el més probable és que ho fem sense ni tan sols adonar-nos-en). Com? a partir de la suma d’imatges visuals i frases positives que publiquem sobre nosaltres mateixos i que tendeixen a idealitzar favorablement la nostra personalitat. Però no oblidem que la percepció de les persones és subjectiva, i per tant, una vegada hem configurat el nostre jo digital(la projecció del nostre jo ideal), al final aquest és modulat i interpretat per les percepcions personals de cadascú (Menys mal!).

Durant els darreres 100 anys els mitjans massius de comunicació centralitzaven el poder de la informació sobre les qüestions polítiques. Començant per la premsa, seguint amb la ràdio i acabant amb la televisió, aquests caracteritzaven i donaven forma a la política de cada moment.

Però ajudaven els mitjans a manipular la comunicació? Haguéssin estat igual d’efectius els principis comunicatius de Goebbels si no haguès controlat tots els mitjans? Goebbels (amb males intencions però una intel.ligència absoluta) coneixa com manipular la informació i, evidenment, sabia que per fer-ho necessitava el poder de la ràdio, el cinema i la literatura. Per això m’atraveixo a establir un paral.lelisme entre els assessors d’Obama i Goebbels, i coincideixo amb aquells qui parlen de l’equip d’Obama com dels autèntics Goebbels pacífics del nostre temps. És evident que, fins al moment, cap candidat polític (fent referència al sistema presidencialista dels EUA, però també al sistema de partits de l’Estat Espanyol) ha explotat amb tanta intel.ligència les oportunitats comunicatives d’internet ni de la resta de mitjans del panorama comunicatiu actual.

El paradigma polític, igual que el publicitari, està canviant a marxes forçades. Si els partits i candidats volen arribar al seu target group , no en tenen prou en posar missatges als mitjans convencionals. El punt essencial es troba en saber aprofitar les noves tecnologies. Internet, amb la popularització creixent dels blogs i les xarxes socials, actua en detriment de la unidireccionalitat i a favor del diàleg, la interactivitat i la bidireccionalitat. D’aqui sorgeix el que actualment es coneix com la política 2.0. Una política que soposa un canvi en la relació dels partits polítics amb la ciutadania i on la imatge de candidat proper és el principal producte a vendre.

Renovar-se o morir sembla que des de fa un any els partits polítics espanyols han començat a entendre l’essència de la frase. Poc a poc, han anat familiaritzant-se amb internet i les oportunitats que el mitjà és capaç d’explotar.  CNN Plus va analitzar com els partits polítics van utilitzar les xarxes socials en les passades eleccions generals.

És aquest l’inici d’un llarg camí?

De moment la Secretaria d’Estat de Comunicació, que depèn del Ministre de la Presidència del Govern, sembla estar treballant en aquesta direcció. I entre altres actuacions, el passat 21 de juliol va decidir obrir una compte a Twitter. http://twitter.com/desdelamoncloa, la qual ja compte amb més de 3.450 seguidors.